Passa al contingut principal

Quan cent mil milions no són prou

Poc després de la fallida de Bankia i el pertinent rescat i nacionalització per part del govern d'Espanya amb els diners de tots nosaltres, el senyor Rajoy mitjançant el ministre De Guindos ha hagut de demanar auxili a la Unió Europea per tal de que siga Europa que rescate al sector financer espanyol, ja que els ciutadans d'Espanya ja no podem més. Molt amablement ens han deixat cent mil milions d'euros que hauran de tornar els bancs espanyols a un 3% d'interès i en cas de no tornar-los, doncs ens farem càrrec nosaltres, per a variar.
Una quantitat altíssima a per a qualsevol que sàpiga utilitzar el sistema numèric decimal, ja que segur que ningú de vosaltres ha comptat mai fins a cent mil milions, però que és una suma ridícula pels mercats que han situat la prima de risc pels núvols fins arribar a una xifra de 540 on es fa impensable que no haja d'haver, més prompte que tard, un rescat a Espanya en tota regla i a l'estil grec. Una quantitat de diners que si haguera sigut repartida a la gent, a les famílies o als xicotets i mitjans empresaris, de segur haguera fet pujar el consum intern i per extensió la productivitat i els llocs de treball sent un motor de creixement.
Què faran els bancs amb aquesta injecció de capital? Donar préstec segur que no, frenar els desallotjaments tampoc i cobrar-nos menys comissions doncs no crec. Per a què s'ha fet aleshores este rescat econòmic al sistema financer espanyol? La resposta és la de sempre, transmetre tranquil.litat als mercats inversors per a que confien més en que Espanya tornarà els diners, que farà front al seu deute amb els prestadors i que per tant poden cobrar uns interessos més baixos ja que el risc ha baixat i els nostres bancs estan més sanejats. Òbviament no ha funcionat. La prima en rècords històrics i les agències de qualificació del deute donant-mos el nostres bons com a escombraria.
A dia de hui som la ganga universal pels mercats. Tothom sap que no es deixarà caure a Espanya perquè cauria l'euro darrere o almenys així era fa uns mesos, ara potser convinga fer caure Espanya per tal de fer fora la moneda europea i tornar als dòlars i altres monedes emergents. No ho sé, això clarament em supera, però fins ara som la mina dels inversors que cobren uns interessos increïbles i a més saben que els cobraran. Estem en eixe joc perquè De Guindos és fill d'eixe sistema i ha mamat això i no coneix alternatives per canviar-ho.
Jo des del meu blog vull fer-vos la següent reflexió. Una empresa que fa cadires i guanya molt diners fent-les i no sap fer altra cosa que fer cadires, què farà si cada volta li paguen més cares les cadires i a més les segueix venent i le demanen per favor que no deixe de fer-ne que li compraran totes les que faça? Òbviament seguir fent-ne fins l'infinit. Dons bé, resulta que els mercats són empreses que fan diners, que estan ideades per guanyar diners i sols per això, si canviem a l'exemple d'abans les cadires per diners tenim una visió clara del que està passant. És el sistema capitalista.
És una paradoxa que una crisi començada per la caiguda del sistema financer internacional estiga a dia de hui fent guanyar més diners que mai als mercats. Per a estes empreses els països són números, no persones i per tant esta situació durarà fins que alguns polítics valents i sense untar posen fi a este sistema.
Per què no seria possible que la Unió Europea fixara un interès del 3% per a tots aquells que prestaren diners als països europeus? Els inversors guanyarien un 3% fixe sense cap tipus de risc i els membres de la Unió Europea podrien tindre una referència estable i començar a invertir en creixement sense por a no poder fer front als mercats. Però clar, açò seria trencar el sistema capitalista i algo que podria ser així de simple no es farà perquè els polítics no s'atreveixen, no els deixen o són part del problema.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Fatxa" de Jason Stanley. Un llibre per a llegir amb el llapis a la mà.

Hui òbric el meu blog per a opinar una altra vegada sobre un llibre. El seu títol original és "How Fascism Works" i s'ha traduït al valencià com " Fatxa ". El seu autor és Jason Stanley.  Portada del llibre Cal dir que aquest llibre el descobrisc mitjançant fotografies on diversos polítics l'usen com a recurs visual durant les contestacions en seu parlamentària davant de l'extrema dreta. Però sense la conjuntura actual i deriva política que tenim mai hauria començat a llegir-lo. Tanmateix, la seua lectura l'he compaginat  amb altres llibres, cosa que no solc fer quasi mai, a conseqùència de la seua rellevància i necessitat per fer analogies dels exemples que posa amb la realitat que tenim a Espanya i al nostre País Valencià sobre les polítiques feixistes. Aquest assaig està escrit per Jason Stanley (1969), professor de filosofia a la Universitat de Yale (EUA) i doctorat a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) a més de ser escriptor habitual dels p

Circular pels pares d'alumnes

Estimades famílies: L’assemblea de mestres del centre, després d’haver analitzat les mesures per a la reducció del dèficit a la Comunitat Valenciana, i davant de les retallades que afecten a l’àmbit educatiu, vol manifestar-vos que: Els sectors públic d’ensenyament i sanitat, en contra del que en un principi es va manifestar, pateixen una greu retallada pressupostària, que afectarà directament als usuaris, que no són altres que els ciutadans en general i l’alumnat en particular. De quina manera van a afectar les retallades a la nostra escola pública? De moment, i per al present curs, els centres ja hem patit: •Una rebaixa per que fa a la quantia de les beques de menjador concedides, abans totes cobrien el 100% de les despeses, i en l’actualitat se’n han concedit tres categories: el 100%, el 70% i el 40% del total de les despeses. •Les reduccions de plantilles a les escoles: augmentant les ràtios, fent desaparèixer programes d’educació compensatòria, recolzaments i desdoblaments, acomia

Un altre curs acaba. I ja en són vint.

Ahir va ser l'últim dia del vinté curs que, com a mestre, porte des que vaig aprovar les oposicions allà per l'any 2000, encara al segle passat. No ha estat un curs qualsevol... Certament, el confinament a casa des del 13 de març fins l'acabament del curs realitzant el col·le a casa mitjançant el mòbil, les tauletes i qualsevol dels mitjans tecnològics ha estat una aventura per a la qual no hi estàvem preparats quasi ningú. Tanmateix, la resposta dels alumnes i les famílies ha estat espectacular.  CEIP CIENTÍFIC AVEL·LÍ CORMA (MONCOFA) Ha estat a més la primera promoció d'alumnes que he tutoritzat a Moncofa i això ha resultat molt especial. No ha estat fàcil tampoc desprès de 16 cursos consecutius al 2n cicle de Primària agafar alumnes de primer curs. Però ensenyar a llegir i escriure, començar a construir els conceptes i algorítmes més elementals, les normes més bàsiques de convivència i col·laboració dins de treballs cooperatius... He après en els últims