Salta al contingut principal

Quan cent mil milions no són prou

Poc després de la fallida de Bankia i el pertinent rescat i nacionalització per part del govern d'Espanya amb els diners de tots nosaltres, el senyor Rajoy mitjançant el ministre De Guindos ha hagut de demanar auxili a la Unió Europea per tal de que siga Europa que rescate al sector financer espanyol, ja que els ciutadans d'Espanya ja no podem més. Molt amablement ens han deixat cent mil milions d'euros que hauran de tornar els bancs espanyols a un 3% d'interès i en cas de no tornar-los, doncs ens farem càrrec nosaltres, per a variar.
Una quantitat altíssima a per a qualsevol que sàpiga utilitzar el sistema numèric decimal, ja que segur que ningú de vosaltres ha comptat mai fins a cent mil milions, però que és una suma ridícula pels mercats que han situat la prima de risc pels núvols fins arribar a una xifra de 540 on es fa impensable que no haja d'haver, més prompte que tard, un rescat a Espanya en tota regla i a l'estil grec. Una quantitat de diners que si haguera sigut repartida a la gent, a les famílies o als xicotets i mitjans empresaris, de segur haguera fet pujar el consum intern i per extensió la productivitat i els llocs de treball sent un motor de creixement.
Què faran els bancs amb aquesta injecció de capital? Donar préstec segur que no, frenar els desallotjaments tampoc i cobrar-nos menys comissions doncs no crec. Per a què s'ha fet aleshores este rescat econòmic al sistema financer espanyol? La resposta és la de sempre, transmetre tranquil.litat als mercats inversors per a que confien més en que Espanya tornarà els diners, que farà front al seu deute amb els prestadors i que per tant poden cobrar uns interessos més baixos ja que el risc ha baixat i els nostres bancs estan més sanejats. Òbviament no ha funcionat. La prima en rècords històrics i les agències de qualificació del deute donant-mos el nostres bons com a escombraria.
A dia de hui som la ganga universal pels mercats. Tothom sap que no es deixarà caure a Espanya perquè cauria l'euro darrere o almenys així era fa uns mesos, ara potser convinga fer caure Espanya per tal de fer fora la moneda europea i tornar als dòlars i altres monedes emergents. No ho sé, això clarament em supera, però fins ara som la mina dels inversors que cobren uns interessos increïbles i a més saben que els cobraran. Estem en eixe joc perquè De Guindos és fill d'eixe sistema i ha mamat això i no coneix alternatives per canviar-ho.
Jo des del meu blog vull fer-vos la següent reflexió. Una empresa que fa cadires i guanya molt diners fent-les i no sap fer altra cosa que fer cadires, què farà si cada volta li paguen més cares les cadires i a més les segueix venent i le demanen per favor que no deixe de fer-ne que li compraran totes les que faça? Òbviament seguir fent-ne fins l'infinit. Dons bé, resulta que els mercats són empreses que fan diners, que estan ideades per guanyar diners i sols per això, si canviem a l'exemple d'abans les cadires per diners tenim una visió clara del que està passant. És el sistema capitalista.
És una paradoxa que una crisi començada per la caiguda del sistema financer internacional estiga a dia de hui fent guanyar més diners que mai als mercats. Per a estes empreses els països són números, no persones i per tant esta situació durarà fins que alguns polítics valents i sense untar posen fi a este sistema.
Per què no seria possible que la Unió Europea fixara un interès del 3% per a tots aquells que prestaren diners als països europeus? Els inversors guanyarien un 3% fixe sense cap tipus de risc i els membres de la Unió Europea podrien tindre una referència estable i començar a invertir en creixement sense por a no poder fer front als mercats. Però clar, açò seria trencar el sistema capitalista i algo que podria ser així de simple no es farà perquè els polítics no s'atreveixen, no els deixen o són part del problema.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Crim de Germania: una lectura transversal des de Moncofa.

Hui, obric el meu blog per a escriure sobre un llibre que acabe de llegir: "Crim de Germania". Certament, s'han donat diverses circumstàncies que m'han dut fins ací. Malgrat la coneixença d'este títol important de la novelística valenciana, l'elecció última d'este llibre ha vingut donada per la recomanació de Núria Cadenes en un acte a la biblioteca de Moncofa, però també pel 5é centenari de l'efemèride de les Germanies a l'antic Regne de València i per la disponibilitat a llegir-lo donada per la meua situació personal actual. Així mateix, " el tindre temps" m'ha portat a fer una lectura transversal del llibre. Alhora que llegia les pàgines de Josep Lozano, n'he fet una recerca prou bàsica en el pla històric del que foren les Germanies i que de manera breu comentaré posteriorment. També de la relació existent entre la història de Moncofa i les Germanies, així com de la nostra comarca i pobles veïns amb importants batalles i monu...

"Fatxa" de Jason Stanley. Un llibre per a llegir amb el llapis a la mà.

Hui òbric el meu blog per a opinar una altra vegada sobre un llibre. El seu títol original és "How Fascism Works" i s'ha traduït al valencià com " Fatxa ". El seu autor és Jason Stanley.  Portada del llibre Cal dir que aquest llibre el descobrisc mitjançant fotografies on diversos polítics l'usen com a recurs visual durant les contestacions en seu parlamentària davant de l'extrema dreta. Però sense la conjuntura actual i deriva política que tenim mai hauria començat a llegir-lo. Tanmateix, la seua lectura l'he compaginat  amb altres llibres, cosa que no solc fer quasi mai, a conseqùència de la seua rellevància i necessitat per fer analogies dels exemples que posa amb la realitat que tenim a Espanya i al nostre País Valencià sobre les polítiques feixistes. Aquest assaig està escrit per Jason Stanley (1969), professor de filosofia a la Universitat de Yale (EUA) i doctorat a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) a més de ser escriptor habitual dels p...

Temps de crisi, temps d'inversions.

Són temps difícils per a tots i per a tot. Ara mateix estem molt preocupats per la situació de precarietat econòmica general que ens porta misèria laboral i social. No sabem que fer i és normal, doncs són eixos èssers abstractes anomenats "mercats" els que fan i desfan al seu gust i nosaltres no som capaços de vore'ls, de posar-los cara, són èssers intangibles als que no podem dir-los res de res. Doncs sols ens queda confiar en els polítics de torn (vaja acte de fe) que cada volta ens fan més pobres amb retallades de sou, de drets socials, de serveis públics i d'nseguritat laboral, i tot per tal de fer creure als "mercats" que nosaltres els pagarem tots eixos diners que tan amablement ens presten per un "mòdic" interès i que en ningun cas volem fer enutjar a eixa cosina (prima de riesgo) que tenen que sembla tan inestable i que dóna la impressió que tinga la menstruació tots els dies de l'any. Així doncs, per tal de pagar, nosaltres patirem el ...