Passa al contingut principal

Quan cent mil milions no són prou

Poc després de la fallida de Bankia i el pertinent rescat i nacionalització per part del govern d'Espanya amb els diners de tots nosaltres, el senyor Rajoy mitjançant el ministre De Guindos ha hagut de demanar auxili a la Unió Europea per tal de que siga Europa que rescate al sector financer espanyol, ja que els ciutadans d'Espanya ja no podem més. Molt amablement ens han deixat cent mil milions d'euros que hauran de tornar els bancs espanyols a un 3% d'interès i en cas de no tornar-los, doncs ens farem càrrec nosaltres, per a variar.
Una quantitat altíssima a per a qualsevol que sàpiga utilitzar el sistema numèric decimal, ja que segur que ningú de vosaltres ha comptat mai fins a cent mil milions, però que és una suma ridícula pels mercats que han situat la prima de risc pels núvols fins arribar a una xifra de 540 on es fa impensable que no haja d'haver, més prompte que tard, un rescat a Espanya en tota regla i a l'estil grec. Una quantitat de diners que si haguera sigut repartida a la gent, a les famílies o als xicotets i mitjans empresaris, de segur haguera fet pujar el consum intern i per extensió la productivitat i els llocs de treball sent un motor de creixement.
Què faran els bancs amb aquesta injecció de capital? Donar préstec segur que no, frenar els desallotjaments tampoc i cobrar-nos menys comissions doncs no crec. Per a què s'ha fet aleshores este rescat econòmic al sistema financer espanyol? La resposta és la de sempre, transmetre tranquil.litat als mercats inversors per a que confien més en que Espanya tornarà els diners, que farà front al seu deute amb els prestadors i que per tant poden cobrar uns interessos més baixos ja que el risc ha baixat i els nostres bancs estan més sanejats. Òbviament no ha funcionat. La prima en rècords històrics i les agències de qualificació del deute donant-mos el nostres bons com a escombraria.
A dia de hui som la ganga universal pels mercats. Tothom sap que no es deixarà caure a Espanya perquè cauria l'euro darrere o almenys així era fa uns mesos, ara potser convinga fer caure Espanya per tal de fer fora la moneda europea i tornar als dòlars i altres monedes emergents. No ho sé, això clarament em supera, però fins ara som la mina dels inversors que cobren uns interessos increïbles i a més saben que els cobraran. Estem en eixe joc perquè De Guindos és fill d'eixe sistema i ha mamat això i no coneix alternatives per canviar-ho.
Jo des del meu blog vull fer-vos la següent reflexió. Una empresa que fa cadires i guanya molt diners fent-les i no sap fer altra cosa que fer cadires, què farà si cada volta li paguen més cares les cadires i a més les segueix venent i le demanen per favor que no deixe de fer-ne que li compraran totes les que faça? Òbviament seguir fent-ne fins l'infinit. Dons bé, resulta que els mercats són empreses que fan diners, que estan ideades per guanyar diners i sols per això, si canviem a l'exemple d'abans les cadires per diners tenim una visió clara del que està passant. És el sistema capitalista.
És una paradoxa que una crisi començada per la caiguda del sistema financer internacional estiga a dia de hui fent guanyar més diners que mai als mercats. Per a estes empreses els països són números, no persones i per tant esta situació durarà fins que alguns polítics valents i sense untar posen fi a este sistema.
Per què no seria possible que la Unió Europea fixara un interès del 3% per a tots aquells que prestaren diners als països europeus? Els inversors guanyarien un 3% fixe sense cap tipus de risc i els membres de la Unió Europea podrien tindre una referència estable i començar a invertir en creixement sense por a no poder fer front als mercats. Però clar, açò seria trencar el sistema capitalista i algo que podria ser així de simple no es farà perquè els polítics no s'atreveixen, no els deixen o són part del problema.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Escola pública o Escola concertada?

Potser mai t'hages plantejat matricular al teu fill en una escola que no siga pública, o potser sí. Són temps difícils, temps de retallades i temps de crisi, però no sols econòmica, també ideològica. La paraula crisi significa canvi, com tots sabeu, però a voltes no es tracta d'un canvi de ideologia, més bé d'absència d'aquesta. I com deia el meu professor de història (Sr. Ballester) a l'institut: "qui diu no tindre idees polítiques, acaba sempre votant a la dreta". Actualment una gran part de gent de classe mitja-alta porta als seus fills a escoles privades o concertades, o almenys eixa és la meua percepció del casos que conec. Les raons són variades, i segons ells, argumenten que el nivell d'una escola privada no es pot comparar amb una de pública, o que volen que aprenguen en anglès, o que no volen que es barregen amb xiquets romanesos, gitanos, etc. Diuen que és impossible que el nivell acadèmic siga igual quan els mestres hem de dedicar quasi tot ...

Primàries

Havien de ser les eleccions primàries més avançades, en temps i forma, d'Espanya donant lliçons a la resta de partits de com de guais i moderns som a Compromís, però al final no va poder ser. Quotes, cadires, egos... Demà, per fi, començarem a votar per internet als candidats que volem que ens representen a les llistes de la Coalició Compromís per a les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig i el dissapte serà presencialment a les taules electorals que es posaran al llarg del País Valencià D'aquesta manera a Moncofa el col·lectiu de Compromís ha preparat una jornada festiva per convertir el dia 31 de gener en un aplec de militants i simpatitzants valencianistes on gaudirem tots junts d'un clima festiu amb música, paella i cervessa de la terra. També està convidat tot el veinat del poble encare que no estiguen al cens. Per la meua part romandré a la taula de les votacions controlant que tot funcione correctament amb altres companys. Paga la pena resaltar que si ...

Del roig al blau-La transició valenciana.

La història democràtica del País Valencià. El paper decisiu d'UCD i PSOE, Las Provincias i el no voler o saber mirar més enllà ens va portar a ser un territori de segona. No es va aprofitar el moment clau i ara pareix quasi impossible recuperar el terreny perdut. El naixement del blaverisme i un catalanisme mal entès i transformat en arma de doble fulla. Tot açò ens condueix a la crisi d'identitat que encara patim amb els símbols: bandera, himne, el nom de la llengua i fins i tot el nom de la nostra terra. Mira aquest documental fet a la Universitat de València i deixa la teua opinió. Potser entre tots traurem alguna cosa en clar.